Un àpat cada dia!

En Segundo i la Julia són dos germans que viuen al districte de Panchía, al Vicariato de Jaén. En el seu poble no hi ha escola i per això han de desplaçar se a la que tenen més a prop, que és al municipi de Panchía. Cada dia s’aixequen a les 4 de la matinada i caminen quatre hores fins arribar a la seva escola, ja que no hi ha transport. No ho fan sols sinó amb els altres nens i nenes del seu poble i pel camí es van ajuntant amb d’altres que tampoc no tenen l’escola al costat. L’horari de les classes és de les 8 del matí fins a dos quarts de 2 de la tarda. Llavors tots plegats retornen a les seves llars. Donat que hi van a peu, hi arriben al voltant de les sis de la tarda, quan ja és ben fosc. És en aquest moment que s’asseuen a taula i fan l’únic àpat del dia! Aquests fets ens varen fer plantejar que calia recolzar l’educació dels infants i fer possible una mínima alimentació al migdia. A les escoles de la zona de Jaén no hi ha menjadors escolars. És així com vàrem iniciar el projecte de xarxes de menjadors infantils. Tot i que és un projecte de subsistència i constant en el temps, estem compromesos a aconseguir que gaudeixin d’un àpat al migdia el major nombre d’infants.

Actualment tenim sis menjadors infantils: Panchía, Sagrado, Escuela campesina, Chancay, Fraternidad i l’últim que hem obert en un suburbi molt desestructurat de la ciutat de Jaén: Magnall. En tots ells hi tenim una persona responsable i un equip de voluntaris que fan possible cuinar, el combustible, els aliments...

Des de Salt podem fer molt per aquests infants. Penseu només que amb un sol euro omplim ben bé quatre plats per a quatre infants! L’any 2008 vàrem atendre al voltant de 600 nens i nenes, cada dia d’escola i durant tots els mesos! Hi vàrem dedicar un pressupost de 22.000 euros. Ara sembla que la situació a casa nostra cada vegada és més difícil... però no per això volem deixar abandonats aquests menjadors... Us demanem la vostra solidaritat. Pensem que amb un gra de sorra, més un altre, més un altre...omplirem les olles!

Comencem aquesta campanya molt il·lusionats amb la fita del somriure dels infants de Jaén.

CRISI = INSOLIDARITAT?

Les crisis són un banc de proves per a moltes coses, inclosa la solidaritat. Tots sentim, amb més o menys intensitat, els efectes de la crisi econòmica i financera. I també l’Agermanament se’n ressent. Les institucions públiques, que són la principal font de finançament dels nostres projectes, estan reajustant els seus pressupostos destinats a cooperació i solidaritat amb el Tercer Món. I el resultat és previsible: alguna de les subvencions fixes que fins ara rebíem, quedarà retallada o, fins i tot, denegada.

Tots entenem que la situació de crisi obliga les institucions –i també els particulars– a retallar despeses. Però, quines despeses convé retallar? Hom pensaria que cal començar per aquelles que poden ser considerades com a supèrflues o sumptuàries. Seria, amb tot, un greu error col·locar la solidaritat en el calaix de les despeses opcionals o prescindibles.

En aquesta línia d’ajustaments pressupostaris, també nosaltres hem optat per eliminar despeses prescindibles. Una d’aquestes despeses és la publicació en paper del Peque-Peque que teniu a les mans. Hem pensat que si, a partir d’ara, l’editem només en versió digital, estalviarem una suma de diners considerable. Esperem que aquesta proposta us sembli bé. I atès que una de les subvencions que ens ha estat denegada servia per mantenir un dels menjadors escolars que tenim a Jaén, hem cregut oportú destinar el producte de l’estalvi de l’edició en paper d’aquest butlletí al sosteniment d’aquest menjador. És clar que aquest estalvi només cobrirà una part del seu cost, però el gest val molt la pena. La resta de recursos, esperem aconseguir-la per mitjà d’una campanya específica que iniciarem ara mateix.

Per això, amics i socis de l’Agermanament Perú, us demanem que ens feu saber la vostra adreça de correu electrònic per tal que, d’ara endavant, us puguem enviar la versió digital del Peque-Peque.

La crisi pot explicar moltes coses, però pensem que no pot justificar mai una retallada en el nostre compromís solidari.

Entrevista realitzada a la “Fraternidad de Minusválidos” de Jaén

La seu de la “Fraternidad” a Jaén va ser construïda l’any 2002
gràcies a la col·laboració d’Agermanament Perú i la Generalitat de Catalunya

Que es la fraternidad?
Es un movimiento cristiano, es un movimiento internacional que nos llegó de España. Realmente el espíritu fraternal es muy bonito, pero desgraciadamente se ha perdido un poco. En estos momentos estamos intentando entre todos hacer un esfuerzo por volver a recuperar ese espíritu.
Como piensan recuperarlo?
Hemos de apelar al bien común y a la solidaridad entre todos los fraternistas.

¿Cuantos miembros forman la Fraternidad?
Podemos hablar de mas de un centenar de Fraternistas, pero seguramente podrían ser muchos más y tenemos la obligación de encontrarles, llegar hasta ellos para apoyarles, darles un sentido de vida, para que digan al resto de la gente: nosotros no somos unos frustrados, nosotros tenemos derecho a ser felices igual que los demás y podemos serlo.
¿De que manera piensan actuar?
De una parte, estamos iniciando un proyecto laboral, muy importante pero no primordial, y de otra, un trabajo específico para que recuperen su autoestima. No pueden permitir que su vida dependa de la providencia; tienen y deben valerse por ellos mismos. A partir de la experiencia de la carpintería han de concienzarse que ellos pueden abandonar la pobreza y que dependen de si mismos y su trabajo.
Una de las acciones que tenemos previsto reforzar son las visitas a los fraternistas. Estas acciones son muy importantes para recuperar el espíritu del movimiento.

LOCAL RESIDENCIAL A JAÉN

Un dels dèficits que la ciutat de JAÉN presenta, entre d’altres, és la manca d’infraestructures socials, educatives i d’atenció directa en salut. Aquest projecte vol aconseguir que, al bell mig de la ciutat, es disposi d’un local, ampli i ben equipat, per fer possible aprendre un ofici, trobades de grups, tallers i cursos, lloc de lectura, cuina, teixits, dispensari d’atenció sanitària i psicològica...

El local estaria situat a prop del centre de la ciutat en un terreny que ja tenim a la disposició. Seria una construcció senzilla però ferma, de tres plantes.

Però això no és tot! També volem destinar una part de l’edifici a residència per a noies indígenes, perquè puguin continuar els estudis universitaris i assolir una capacitació professional.

La situació de la gent de la selva és plena de dèficits i mancances. No hi ha cap possibilitat d’estudiar després de la secundària. I les noies, molt menys. Aquest edifici donaria oportunitats a un sector de la població que, a més de no tenir veu, no té cap mena de dret.

El responsable de l’edifici seria la Parròquia de Jaén, de la qual, com molt bé sabeu, l’Humberto Tapia n’és el rector. De fet, és ell qui ha plantejat aquest possible projecte. La gestió futura està així assegurada. L’equip tècnic d’enginyers i arquitectes municipals faran els estudis i plànols corresponents.

Nosaltres acceptem el repte de lluitar per fer-ho possible. Així, ara ens queda el treball d’aconseguir els diners i el finançament!

Ben segur que no serà gens fàcil, però atès que l’objectiu és just i necessari... se’ns obriran portes, n’estem segurs!