COOPERACIÓ I SENTIT CRÍTIC

Estem tan acostumats a veure les imatges de misèria, d’abandonament i de mort en tants llocs del món que quasi ens hem tornat insensibles. I el que és pitjor, se’ns vol fer creure que aquestes situacions de vida infrahumana no es poden arreglar, que sempre ha estat així i sempre ho serà, que perquè uns pocs visquin bé molts han de viure malament. Acostumar-nos a això és un greu síntoma d’egoisme col·lectiu i de deshumanització massiva.

Si als habitatges indignes, l’escassa alimentació, la baixa escolarització, la sanitat i els medicaments nuls o insuficients del tot, hi afegim la insolent i constant explotació laboral de les persones i l’explotació indiscriminada dels recursos naturals per les grans empreses multinacionals dels nostres països rics, ens trobem ben bé al mig de la gran injustícia i desigualtat que divideix el nostre món.

I si no n’hi ha prou, cal afegir-hi els mals governs, la corrupció de les administracions públiques, les polítiques dictatorials o militaristes i el deute extern en augment, arrossegat anys i anys. Tot això, converteix els països del que mal anomenem tercer món, en un espectacle dramàtic i desolador, amb el 75% de la humanitat passant misèria i patint malalties mortals que aquí són fàcilment curables.

Per a nosaltres, el sol fet d’haver nascut en països notablement pròspers i desenvolupats, ens ha de tocar la consciència i urgir-nos a la obligació moral que tenim de ser més solidaris amb els més desafortunats, explotats i que més pateixen les conseqüències d’un desequilibri social provocat i consentit.

En lloc de lamentacions, cal buscar solucions. I les tenim. A Salt, ja fa anys que treballem en una petita parcel·la del nostre planeta, al nord del Perú, a Jaén. És un Agermanament que ens humanitza mútuament: ells ens ajuden a mentalitzar-nos, essent més crítics amb les causes de les desigualtats socials, i nosaltres els ajudem cooperant en projectes concrets de desenvolupament, en educació, sanitat, alimentació, medi ambient, recursos naturals, drets humans, conjuntament amb la “Vicaria de la Solidaridad”.

Cooperació i sentit crític ens fan avançar cap a un equilibri entre els països del nostre món. Nosaltres, interessant-nos, col·laborant i fent nostre l’Agermanament Perú hi podem posar, amb satisfacció, el nostre granet de sorra.

UN REPTE PER A LA PAU: ENTENDRE ELS POBLES INDÍGENES

A principis de juny passat, Perú va aparèixer a primera pàgina dels informatius internacionals per uns fets que, si bé va tenir una mínima repercussió mediàtica, responen a un problema profund en el país i que continua latent. Aquest cop no parlem de terrorisme, ni de corrupció dels governants, ni de cops d’estat. Es tracta d’un conflicte que sobrepassa l’àmbit social, i esdevé humà. L’escenari és ben a prop de Jaén.
La notícia que ens arriba el 6 de juny es fa ressò de la càrrega policial violenta del dia anterior per desbloquejar la carretera d’Olmos a Tarapoto, que els indígenes que mantenien tallada intermitentment des de l’abril a prop de Bagua. Les xifres oficials parlen de 25 indígenes i 9 policies morts. Les protestes indígenes acaben amb tragèdia degut a la reacció desmesurada del govern i el problema s’agreuja i aparentment desapareix. Però això només és una conseqüència del problema de fons, que per entendre’l s’ha de fer una mirada enrera.
Els últims governs del Perú han potenciat una política neoliberal que ha afavorit una privatització de les empreses públiques, i una reducció dels drets laborals dels treballadors. Això havia de significar, i ha significat, una capitalització del país, atraient la inversió d’empreses estrangeres. El Perú comprèn un territori molt ric en recursos naturals que és temptador per multinacionals petroleres, mineres i forestals. Ara bé, el 60 % del territori peruà és Amazònic, i és on es concentren bona part d’aquests recursos naturals. Aquest territori, no té propietari legal, si bé les prop de 1.500 comunitats natives que hi habiten ho fan des de temps ençà; molt abans de la conquesta espanyola. A nivell internacional, les comunitats natives gaudeixen d’una protecció que els atorga la declaració de les Nacions Unides sobre els pobles indígenes. Aquesta declaració proclama, entre altres coses, que els pobles indígenes són lliures de decidir sobre el seu futur.
La propietat de la terra sempre ha sigut un tema espinós al Perú. El govern és partidari de parcel·lar el territori amb l’argument de “poner en valor” la terra perquè els seus propietaris la podran vendre, hipotecar i comprar, i això comportarà inversions i flux econòmic. Però els indígenes troben innecessari i absurd un títol de propietat.
El problema apareix quan el govern porta a terme mecanismes dins la legalitat del país, però poc democràtics, per explotar les terres de l’Amazona. Al 2008, el president es faculta de poders per governar per decret, i es prepara silenciosament un paquet de decrets suprems i decrets llei per modificar diverses lleis i aconseguir l’objectiu. A l’agost de l’any passat, els indígenes s’organitzen i es revolten, demanant la derogació d’aquests decrets. Després d’un estira i arronsa el govern es compromet a fer-ho, però no ho fa efectiu del tot. A l’abril del 2009 els indígenes comencen noves mobilitzacions de protesta tallant carreteres i ocupant bases petroleres. Aquest cop es parla de quatre mil indígenes Awajun i Wampis vinguts de les seves comunitats selvàtiques, amb la cara pintada i les seves llances en senyal de lluita. Hi ha constants frecs amb la policia, i s’estableixen acords i pactes de no violència. Però la impaciència del govern per acabar amb els bloquejos, fa que la situació se’ls en vagi de les mans i acabi amb una tragèdia. Bagua viu varis dies sota toc de queda i forta presència militar. El govern posterga el debat sobre els decrets problemàtics en el congrés.
En el darrer viatge a Jaén vam poder parlar amb l’Humberto, mossèn de Jaén, que ens va explicar de forma colpidora com van liderar un comboi d’ajuda humanitària per auxiliar als nombrosos indígenes que restaven amagats als voltants de Bagua. Malgrat el comboi estava format pel bisbe, l’alcalde de Jaén, el mossèn de Jaén i el fiscal, entre bombers i personal sanitari, no se’ls va permetre l’accés al lloc dels enfrontaments fins tres dies més tard. Les organitzacions religioses van ser claus per protegir la vida dels indígenes atemorits que havien de retornar a les seves comunitats. Durant la nostra estada també vam coincidir amb algun d’aquests natius que encara portaven l’expressió de por a la cara. L’Humberto, va fer un esforç per trobar una vessant positiva a aquests fets desagradables. Ens va explicar que la població mestissa de les ciutats i pobles havia entès la causa indígena i s’hi havia solidaritzat davant la gestió nefasta del govern. La cara negativa però, és l’augment de la desconfiança dels indígenes envers a les possibilitats de diàleg amb el govern.
Ja a Lima, també vam poder conversar amb un dels estudiants indígenes que s’allotgen a la residència on hi fem recés. És en Shuar, líder d’una comunitat Wampis al Nieva, prop de Jaén. La conversa va ser molt enriquidora per entendre el conflicte des del punt de vista indígena. Ens va explicar molts detalls sobre la seva cultura, i ens va resumir el conflicte en una sola paraula: propietat. Des de la seva condició d’estudiant de filosofia ens va explicar la relació de l’home i la natura en la cultura occidental i el pensament indígena. Ens va dir que mentre que en la cultura occidental l’home veu el medi com a font de recursos i d’explotació, en la creença indígena s’estableix una relació per igual entre l’home i la natura. És per això que no té sentit definir la propietat del territori; simplement s’ha de tractar amb respecte. Em va parlar de les danses que feien abans de talar un arbre, si ho havien de fer; i de l’autèntica riquesa de la selva amazònica, que et dóna fruits tot l’any.

Projecte de Cooperació al Desenvolupament:

Equitat de gènere a les zones camperoles: enfortint dones líders!
Pressupost total: 121.000 euros

Amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya,
Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament: 80.058 euros.

Aquest projecte enforteix el lideratge de les dones i el seu protagonisme social i es visualitza el seu suport al desenvolupament integral dels seus pobles i el compromís amb els drets de les dones i l’equitat de gènere. És urgent promoure l’equitat de gènere i aconseguir l’enfortiment de les dones com a formes més efectives no només per fer possible una major representativitat de la dona a través de la participació ciutadana sinó, també, per combatre les desigualtats i per estimular el desenvolupament sostenible.
La plena participació de les dones i la igualtat i equitat entre dones i homes és una prioritat i un element fonamental del desenvolupament econòmic i social. Per això la desigualtat de gènere s’ha convertit en una preocupació central en el desenvolupament humà sostenible i per a la bona governabilitat. S’aconsegueix democràcia i avançar en la lluita contra la pobresa.
L’eix bàsic de l’acció proposada és fomentar i defensar l’equitat de gènere en totes les accions. Les entitats es troben impregnades d’aquest principi. Per aquest motiu en les polítiques de recursos humans es vetlla fonamentalment per la participació equilibrada entre dones i homes. En la zona d’actuació es pateixen greus discriminacions envers la dona, definides en altres apartats del formulari. Per tal de fomentar l’equilibri i verificar formes adients d’equitat de gènere en la designació del personal per actuar de manera eficaç es parteix en totes les designacions a partir del principi de vetllar per la real participació de la dona.

L'EQUIP DE LA VICARÍA DE LA SOLIDARIDAD JAÉN-PERU, A PARTIR D'ARA

La Marisabel, com molt bé sabeu ha estat el puntal i l’eix de totes les actuacions que hem portat a terme des de l’any 1996. Un dels molts punts forts que va saber implantar a la Vicaría va ser el fet de cohesionar un equip fort i decidit per treballar per la justícia social i incidir en totes aquelles situacions en què calia fer una defensa ferma dels drets humans a la zona, tant vulnerats per tot arreu.
El seu paper ha estat cabdal per avançar en els projectes de cooperació i definir els eixos d’intervenció tant en les àrees d’actuació com en la definició de prioritats. Segur que el seu record perdurarà al llarg del temps i sempre tindrem present el seu somriure i la seva total disponibilitat i compromís.
Ella ens va ensenyar que cal seguir endavant amb compromís i amb fermesa. I això és el que farem, encara que ens costi a tots!
Avui l’equip de la Vicaría l’encapçala en Paco Muguiro, el qual també és el director de la Radio Marañón. En Paco fa més de 10 anys que treballa al Vicariato de Jaén i té una llarga experiència de compromís envers les persones més desafavorides, és la veu dels que no tenen veu, sovint ha patit persecució política, judicial i policial pel seu ferm compromís públic davant les injustícies que es donen en les comunitats de la zona.
Ben segur que será un referent molt clar en els projectes que continuem desenvolupant a la zona.
Al mateix temps recordem a les persones que segueixen treballant a la Vicaría, sobretot l’Analú, des de les seves tasques de secretaria, administració i comptabilitat; en Clodo com a responsable de campanyes de sensibilització i xofer; en Santos a la consergeria; la Rosita auxiliar de les letradas, i la Jannyra jurista i defensora legal. Aquest any comptem, també, amb l’Anna Maria com a tècnica superior que s’incorpora a l’equip amb molta fermesa i esperit de compromís.
Us volem fer arribar la il·lusió de tots i totes per continuar aquest gran treball i compromís que va iniciar la Marisabel ¡

Un àpat cada dia!

En Segundo i la Julia són dos germans que viuen al districte de Panchía, al Vicariato de Jaén. En el seu poble no hi ha escola i per això han de desplaçar se a la que tenen més a prop, que és al municipi de Panchía. Cada dia s’aixequen a les 4 de la matinada i caminen quatre hores fins arribar a la seva escola, ja que no hi ha transport. No ho fan sols sinó amb els altres nens i nenes del seu poble i pel camí es van ajuntant amb d’altres que tampoc no tenen l’escola al costat. L’horari de les classes és de les 8 del matí fins a dos quarts de 2 de la tarda. Llavors tots plegats retornen a les seves llars. Donat que hi van a peu, hi arriben al voltant de les sis de la tarda, quan ja és ben fosc. És en aquest moment que s’asseuen a taula i fan l’únic àpat del dia! Aquests fets ens varen fer plantejar que calia recolzar l’educació dels infants i fer possible una mínima alimentació al migdia. A les escoles de la zona de Jaén no hi ha menjadors escolars. És així com vàrem iniciar el projecte de xarxes de menjadors infantils. Tot i que és un projecte de subsistència i constant en el temps, estem compromesos a aconseguir que gaudeixin d’un àpat al migdia el major nombre d’infants.

Actualment tenim sis menjadors infantils: Panchía, Sagrado, Escuela campesina, Chancay, Fraternidad i l’últim que hem obert en un suburbi molt desestructurat de la ciutat de Jaén: Magnall. En tots ells hi tenim una persona responsable i un equip de voluntaris que fan possible cuinar, el combustible, els aliments...

Des de Salt podem fer molt per aquests infants. Penseu només que amb un sol euro omplim ben bé quatre plats per a quatre infants! L’any 2008 vàrem atendre al voltant de 600 nens i nenes, cada dia d’escola i durant tots els mesos! Hi vàrem dedicar un pressupost de 22.000 euros. Ara sembla que la situació a casa nostra cada vegada és més difícil... però no per això volem deixar abandonats aquests menjadors... Us demanem la vostra solidaritat. Pensem que amb un gra de sorra, més un altre, més un altre...omplirem les olles!

Comencem aquesta campanya molt il·lusionats amb la fita del somriure dels infants de Jaén.

CRISI = INSOLIDARITAT?

Les crisis són un banc de proves per a moltes coses, inclosa la solidaritat. Tots sentim, amb més o menys intensitat, els efectes de la crisi econòmica i financera. I també l’Agermanament se’n ressent. Les institucions públiques, que són la principal font de finançament dels nostres projectes, estan reajustant els seus pressupostos destinats a cooperació i solidaritat amb el Tercer Món. I el resultat és previsible: alguna de les subvencions fixes que fins ara rebíem, quedarà retallada o, fins i tot, denegada.

Tots entenem que la situació de crisi obliga les institucions –i també els particulars– a retallar despeses. Però, quines despeses convé retallar? Hom pensaria que cal començar per aquelles que poden ser considerades com a supèrflues o sumptuàries. Seria, amb tot, un greu error col·locar la solidaritat en el calaix de les despeses opcionals o prescindibles.

En aquesta línia d’ajustaments pressupostaris, també nosaltres hem optat per eliminar despeses prescindibles. Una d’aquestes despeses és la publicació en paper del Peque-Peque que teniu a les mans. Hem pensat que si, a partir d’ara, l’editem només en versió digital, estalviarem una suma de diners considerable. Esperem que aquesta proposta us sembli bé. I atès que una de les subvencions que ens ha estat denegada servia per mantenir un dels menjadors escolars que tenim a Jaén, hem cregut oportú destinar el producte de l’estalvi de l’edició en paper d’aquest butlletí al sosteniment d’aquest menjador. És clar que aquest estalvi només cobrirà una part del seu cost, però el gest val molt la pena. La resta de recursos, esperem aconseguir-la per mitjà d’una campanya específica que iniciarem ara mateix.

Per això, amics i socis de l’Agermanament Perú, us demanem que ens feu saber la vostra adreça de correu electrònic per tal que, d’ara endavant, us puguem enviar la versió digital del Peque-Peque.

La crisi pot explicar moltes coses, però pensem que no pot justificar mai una retallada en el nostre compromís solidari.

Entrevista realitzada a la “Fraternidad de Minusválidos” de Jaén

La seu de la “Fraternidad” a Jaén va ser construïda l’any 2002
gràcies a la col·laboració d’Agermanament Perú i la Generalitat de Catalunya

Que es la fraternidad?
Es un movimiento cristiano, es un movimiento internacional que nos llegó de España. Realmente el espíritu fraternal es muy bonito, pero desgraciadamente se ha perdido un poco. En estos momentos estamos intentando entre todos hacer un esfuerzo por volver a recuperar ese espíritu.
Como piensan recuperarlo?
Hemos de apelar al bien común y a la solidaridad entre todos los fraternistas.

¿Cuantos miembros forman la Fraternidad?
Podemos hablar de mas de un centenar de Fraternistas, pero seguramente podrían ser muchos más y tenemos la obligación de encontrarles, llegar hasta ellos para apoyarles, darles un sentido de vida, para que digan al resto de la gente: nosotros no somos unos frustrados, nosotros tenemos derecho a ser felices igual que los demás y podemos serlo.
¿De que manera piensan actuar?
De una parte, estamos iniciando un proyecto laboral, muy importante pero no primordial, y de otra, un trabajo específico para que recuperen su autoestima. No pueden permitir que su vida dependa de la providencia; tienen y deben valerse por ellos mismos. A partir de la experiencia de la carpintería han de concienzarse que ellos pueden abandonar la pobreza y que dependen de si mismos y su trabajo.
Una de las acciones que tenemos previsto reforzar son las visitas a los fraternistas. Estas acciones son muy importantes para recuperar el espíritu del movimiento.

LOCAL RESIDENCIAL A JAÉN

Un dels dèficits que la ciutat de JAÉN presenta, entre d’altres, és la manca d’infraestructures socials, educatives i d’atenció directa en salut. Aquest projecte vol aconseguir que, al bell mig de la ciutat, es disposi d’un local, ampli i ben equipat, per fer possible aprendre un ofici, trobades de grups, tallers i cursos, lloc de lectura, cuina, teixits, dispensari d’atenció sanitària i psicològica...

El local estaria situat a prop del centre de la ciutat en un terreny que ja tenim a la disposició. Seria una construcció senzilla però ferma, de tres plantes.

Però això no és tot! També volem destinar una part de l’edifici a residència per a noies indígenes, perquè puguin continuar els estudis universitaris i assolir una capacitació professional.

La situació de la gent de la selva és plena de dèficits i mancances. No hi ha cap possibilitat d’estudiar després de la secundària. I les noies, molt menys. Aquest edifici donaria oportunitats a un sector de la població que, a més de no tenir veu, no té cap mena de dret.

El responsable de l’edifici seria la Parròquia de Jaén, de la qual, com molt bé sabeu, l’Humberto Tapia n’és el rector. De fet, és ell qui ha plantejat aquest possible projecte. La gestió futura està així assegurada. L’equip tècnic d’enginyers i arquitectes municipals faran els estudis i plànols corresponents.

Nosaltres acceptem el repte de lluitar per fer-ho possible. Així, ara ens queda el treball d’aconseguir els diners i el finançament!

Ben segur que no serà gens fàcil, però atès que l’objectiu és just i necessari... se’ns obriran portes, n’estem segurs!