A principis de juny passat, Perú va aparèixer a primera pàgina dels informatius internacionals per uns fets que, si bé va tenir una mínima repercussió mediàtica, responen a un problema profund en el país i que continua latent. Aquest cop no parlem de terrorisme, ni de corrupció dels governants, ni de cops d’estat. Es tracta d’un conflicte que sobrepassa l’àmbit social, i esdevé humà. L’escenari és ben a prop de Jaén.
La notícia que ens arriba el 6 de juny es fa ressò de la càrrega policial violenta del dia anterior per desbloquejar la carretera d’Olmos a Tarapoto, que els indígenes que mantenien tallada intermitentment des de l’abril a prop de Bagua. Les xifres oficials parlen de 25 indígenes i 9 policies morts. Les protestes indígenes acaben amb tragèdia degut a la reacció desmesurada del govern i el problema s’agreuja i aparentment desapareix. Però això només és una conseqüència del problema de fons, que per entendre’l s’ha de fer una mirada enrera.
Els últims governs del Perú han potenciat una política neoliberal que ha afavorit una privatització de les empreses públiques, i una reducció dels drets laborals dels treballadors. Això havia de significar, i ha significat, una capitalització del país, atraient la inversió d’empreses estrangeres. El Perú comprèn un territori molt ric en recursos naturals que és temptador per multinacionals petroleres, mineres i forestals. Ara bé, el 60 % del territori peruà és Amazònic, i és on es concentren bona part d’aquests recursos naturals. Aquest territori, no té propietari legal, si bé les prop de 1.500 comunitats natives que hi habiten ho fan des de temps ençà; molt abans de la conquesta espanyola. A nivell internacional, les comunitats natives gaudeixen d’una protecció que els atorga la declaració de les Nacions Unides sobre els pobles indígenes. Aquesta declaració proclama, entre altres coses, que els pobles indígenes són lliures de decidir sobre el seu futur.
La propietat de la terra sempre ha sigut un tema espinós al Perú. El govern és partidari de parcel·lar el territori amb l’argument de “poner en valor” la terra perquè els seus propietaris la podran vendre, hipotecar i comprar, i això comportarà inversions i flux econòmic. Però els indígenes troben innecessari i absurd un títol de propietat.
El problema apareix quan el govern porta a terme mecanismes dins la legalitat del país, però poc democràtics, per explotar les terres de l’Amazona. Al 2008, el president es faculta de poders per governar per decret, i es prepara silenciosament un paquet de decrets suprems i decrets llei per modificar diverses lleis i aconseguir l’objectiu. A l’agost de l’any passat, els indígenes s’organitzen i es revolten, demanant la derogació d’aquests decrets. Després d’un estira i arronsa el govern es compromet a fer-ho, però no ho fa efectiu del tot. A l’abril del 2009 els indígenes comencen noves mobilitzacions de protesta tallant carreteres i ocupant bases petroleres. Aquest cop es parla de quatre mil indígenes Awajun i Wampis vinguts de les seves comunitats selvàtiques, amb la cara pintada i les seves llances en senyal de lluita. Hi ha constants frecs amb la policia, i s’estableixen acords i pactes de no violència. Però la impaciència del govern per acabar amb els bloquejos, fa que la situació se’ls en vagi de les mans i acabi amb una tragèdia. Bagua viu varis dies sota toc de queda i forta presència militar. El govern posterga el debat sobre els decrets problemàtics en el congrés.
En el darrer viatge a Jaén vam poder parlar amb l’Humberto, mossèn de Jaén, que ens va explicar de forma colpidora com van liderar un comboi d’ajuda humanitària per auxiliar als nombrosos indígenes que restaven amagats als voltants de Bagua. Malgrat el comboi estava format pel bisbe, l’alcalde de Jaén, el mossèn de Jaén i el fiscal, entre bombers i personal sanitari, no se’ls va permetre l’accés al lloc dels enfrontaments fins tres dies més tard. Les organitzacions religioses van ser claus per protegir la vida dels indígenes atemorits que havien de retornar a les seves comunitats. Durant la nostra estada també vam coincidir amb algun d’aquests natius que encara portaven l’expressió de por a la cara. L’Humberto, va fer un esforç per trobar una vessant positiva a aquests fets desagradables. Ens va explicar que la població mestissa de les ciutats i pobles havia entès la causa indígena i s’hi havia solidaritzat davant la gestió nefasta del govern. La cara negativa però, és l’augment de la desconfiança dels indígenes envers a les possibilitats de diàleg amb el govern.
Ja a Lima, també vam poder conversar amb un dels estudiants indígenes que s’allotgen a la residència on hi fem recés. És en Shuar, líder d’una comunitat Wampis al Nieva, prop de Jaén. La conversa va ser molt enriquidora per entendre el conflicte des del punt de vista indígena. Ens va explicar molts detalls sobre la seva cultura, i ens va resumir el conflicte en una sola paraula: propietat. Des de la seva condició d’estudiant de filosofia ens va explicar la relació de l’home i la natura en la cultura occidental i el pensament indígena. Ens va dir que mentre que en la cultura occidental l’home veu el medi com a font de recursos i d’explotació, en la creença indígena s’estableix una relació per igual entre l’home i la natura. És per això que no té sentit definir la propietat del territori; simplement s’ha de tractar amb respecte. Em va parlar de les danses que feien abans de talar un arbre, si ho havien de fer; i de l’autèntica riquesa de la selva amazònica, que et dóna fruits tot l’any.
La notícia que ens arriba el 6 de juny es fa ressò de la càrrega policial violenta del dia anterior per desbloquejar la carretera d’Olmos a Tarapoto, que els indígenes que mantenien tallada intermitentment des de l’abril a prop de Bagua. Les xifres oficials parlen de 25 indígenes i 9 policies morts. Les protestes indígenes acaben amb tragèdia degut a la reacció desmesurada del govern i el problema s’agreuja i aparentment desapareix. Però això només és una conseqüència del problema de fons, que per entendre’l s’ha de fer una mirada enrera.
Els últims governs del Perú han potenciat una política neoliberal que ha afavorit una privatització de les empreses públiques, i una reducció dels drets laborals dels treballadors. Això havia de significar, i ha significat, una capitalització del país, atraient la inversió d’empreses estrangeres. El Perú comprèn un territori molt ric en recursos naturals que és temptador per multinacionals petroleres, mineres i forestals. Ara bé, el 60 % del territori peruà és Amazònic, i és on es concentren bona part d’aquests recursos naturals. Aquest territori, no té propietari legal, si bé les prop de 1.500 comunitats natives que hi habiten ho fan des de temps ençà; molt abans de la conquesta espanyola. A nivell internacional, les comunitats natives gaudeixen d’una protecció que els atorga la declaració de les Nacions Unides sobre els pobles indígenes. Aquesta declaració proclama, entre altres coses, que els pobles indígenes són lliures de decidir sobre el seu futur.
La propietat de la terra sempre ha sigut un tema espinós al Perú. El govern és partidari de parcel·lar el territori amb l’argument de “poner en valor” la terra perquè els seus propietaris la podran vendre, hipotecar i comprar, i això comportarà inversions i flux econòmic. Però els indígenes troben innecessari i absurd un títol de propietat.
El problema apareix quan el govern porta a terme mecanismes dins la legalitat del país, però poc democràtics, per explotar les terres de l’Amazona. Al 2008, el president es faculta de poders per governar per decret, i es prepara silenciosament un paquet de decrets suprems i decrets llei per modificar diverses lleis i aconseguir l’objectiu. A l’agost de l’any passat, els indígenes s’organitzen i es revolten, demanant la derogació d’aquests decrets. Després d’un estira i arronsa el govern es compromet a fer-ho, però no ho fa efectiu del tot. A l’abril del 2009 els indígenes comencen noves mobilitzacions de protesta tallant carreteres i ocupant bases petroleres. Aquest cop es parla de quatre mil indígenes Awajun i Wampis vinguts de les seves comunitats selvàtiques, amb la cara pintada i les seves llances en senyal de lluita. Hi ha constants frecs amb la policia, i s’estableixen acords i pactes de no violència. Però la impaciència del govern per acabar amb els bloquejos, fa que la situació se’ls en vagi de les mans i acabi amb una tragèdia. Bagua viu varis dies sota toc de queda i forta presència militar. El govern posterga el debat sobre els decrets problemàtics en el congrés.
En el darrer viatge a Jaén vam poder parlar amb l’Humberto, mossèn de Jaén, que ens va explicar de forma colpidora com van liderar un comboi d’ajuda humanitària per auxiliar als nombrosos indígenes que restaven amagats als voltants de Bagua. Malgrat el comboi estava format pel bisbe, l’alcalde de Jaén, el mossèn de Jaén i el fiscal, entre bombers i personal sanitari, no se’ls va permetre l’accés al lloc dels enfrontaments fins tres dies més tard. Les organitzacions religioses van ser claus per protegir la vida dels indígenes atemorits que havien de retornar a les seves comunitats. Durant la nostra estada també vam coincidir amb algun d’aquests natius que encara portaven l’expressió de por a la cara. L’Humberto, va fer un esforç per trobar una vessant positiva a aquests fets desagradables. Ens va explicar que la població mestissa de les ciutats i pobles havia entès la causa indígena i s’hi havia solidaritzat davant la gestió nefasta del govern. La cara negativa però, és l’augment de la desconfiança dels indígenes envers a les possibilitats de diàleg amb el govern.
Ja a Lima, també vam poder conversar amb un dels estudiants indígenes que s’allotgen a la residència on hi fem recés. És en Shuar, líder d’una comunitat Wampis al Nieva, prop de Jaén. La conversa va ser molt enriquidora per entendre el conflicte des del punt de vista indígena. Ens va explicar molts detalls sobre la seva cultura, i ens va resumir el conflicte en una sola paraula: propietat. Des de la seva condició d’estudiant de filosofia ens va explicar la relació de l’home i la natura en la cultura occidental i el pensament indígena. Ens va dir que mentre que en la cultura occidental l’home veu el medi com a font de recursos i d’explotació, en la creença indígena s’estableix una relació per igual entre l’home i la natura. És per això que no té sentit definir la propietat del territori; simplement s’ha de tractar amb respecte. Em va parlar de les danses que feien abans de talar un arbre, si ho havien de fer; i de l’autèntica riquesa de la selva amazònica, que et dóna fruits tot l’any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada